Ja fa dies que estic agobiada perquè no parem de tenir feina al cole... A part de preparar les classes, exercicis i fotocòpies extres perquè els alumnes entenguin el temari, activitats amenes al blog perquè tinguin diferents inputs d'anglès i aprenguin de forma gairebé inconscient, preparació dels exàmens, i un llarg etcètera de tasques vàries que es duen a terme en un centre docent, ara resulta que em posaran sota el prisma d'una lupa per avaluar si ho fem bé o no...
Jo em pregunto: Podré fer com els meus alumnes i passar de lliurar els deures? Podré replicar com fan ells i ignorar a l'avaluador? Podré excusar-me dient que m'he adormit, m'he deixat la feina a casa o simplement que el gos se m'ha menjat els deures? Podré queixar-me que aquesta observació m'està privant de la meva lliure llibertat d'expressió? Podré amenaçar amb denunciar a l'inspector si no m'aprova dient que m'ha suspés perquè em té mania? Podré anar a la repesca de Setembre si totes les estratègies anteriors no funcionen?
La resposta a les anteriors preguntes sempre és la mateixa: NO. Malauradament, un cop entres en l'edat adulta, ja no hi ha excuses que valguin i sempre se t'exigeixen responsabilitats de totes i cadascuna de les coses que facis... Qui tornés a tenir els 15 anys, oi?
Doncs bé, com si això no fos poc, a més de la inspecció, hi hem d'afegir una reunió de pares per acabar d'organitzar un intercanvi amb Venècia (que per una part em fa molta il·lusió, però que per contra també m'està portant molta feina i hores extres), una segona inspecció sobre aquest intercanvi que està emmarcat dins d'un projecte Comenius, i per acabar, com a "guinda del pastel", la meva estrena com a conferenciant en una jornada per a Professors d'Anglès de Secundària...
La veritat és que em sento tan vigilada com ho era la mítica Pantera Rosa era per l'Inspector Clouseau! I moltes vegades, fins i tot em veig a mi mateixa com si estigués ficada en una pel·lícula que caricaturitza la meva vida com si fos una comèdia dels errors amb situacions tan absurdes o estrambòtiques com les d'aquests famosos dibuixos animats.
La veritat és que em sento tan vigilada com ho era la mítica Pantera Rosa era per l'Inspector Clouseau! I moltes vegades, fins i tot em veig a mi mateixa com si estigués ficada en una pel·lícula que caricaturitza la meva vida com si fos una comèdia dels errors amb situacions tan absurdes o estrambòtiques com les d'aquests famosos dibuixos animats.BUFFFF! ¿Quién dijo miedo?
No m'estranya que amb tota aquesta pressió sobre les meves espatlles després els meus alumnes, amics, familiars i coneguts em comentin que faig mala cara o si tinc ulleres... SERÀ PERQUÈ ENCARA NO S'HAN INVENTAT ELS DIES DE 30 HORES!!!
No m'estranya que amb tota aquesta pressió sobre les meves espatlles després els meus alumnes, amics, familiars i coneguts em comentin que faig mala cara o si tinc ulleres... SERÀ PERQUÈ ENCARA NO S'HAN INVENTAT ELS DIES DE 30 HORES!!!
Estimada Ester. No has de tenir cap por per la inspecció. Amb el temps t'acostumes a aquesta pressió des de fora, que constantment t'avaluïn, t'observin, t'analitzin... i a alguns fins i tot gran part del sou ens depèn dels resultats de tot això. Tu saps que ho fas bé, que t'hi dediques molt i molt (massa?) per tant relaxa't i deixa que t'admirin. Avui una companya de feina em deia: "ai que és que amb tot això (x) em faran tornar boja" i li he dit: "això no ho diguis perquè si t'ho vas repetint a tu mateixa tens moltes més probabilitats que acabi passant". Fes la teva feina tant bé com vulguis i puguis i relaxa't que la inspecció només pot reconèixer el que hi ha. Un petonet d'una que la feina l'ha deixat d'estressar, tot i que continua treballant tant o més que sempre
ResponEliminaMoltes, moltíssimes, moltíssimament moltíssimes gràcies per aquestes paraules tan sàbies i que m'han donat taaaaaans ànims, guapa!!!
ResponEliminaPetonets,
*ESTER*