Els canvis a la vida són SEMPRE positius

Hola a tothom i a totdon!

Fa molt temps que no escrivia al meu bloc, però com ja vaig dir al principi, la idea d'aquest bloc és la de servir-me com la reflexió que faria jo mateixa en un diari personal, però sense l'obligació d'haver d'escriure-hi cada dia, sinó únicament quan ho considerés necessari...

Doncs bé, avui és aquest dia, ja que aquest matí quan m'he llevat s'obria davant meu una finestra de noves possibilitats, ja que el passat divendres vaig tancar una porta de la meva vida: la d'ensenyar a l'escola de Terrassa Abat Marcet. La pregunta és: seré tan valent com el protagonista de "L'Alquimista" de Paulo Coelho com per a perseguir la meva llegenda personal?

Fent balanç d'aquesta etapa, evidentment hi ha coses bones i no tan bones. No puc negar que hi vaig entrar amb mal peu, ja que no era el que jo volia i tenia centrades les meves esperances en treballar en un institut, no en una escola. Tot i això, el destí em tenia preparada una grata sorpresa, com em té acostumada, ja que també em va passar quan treballava al SEK. Allà hi vaig trobar l'amor de la meva vida, en Jordi, quan no era ni molt menys el millor moment de trobar-lo, ja que no estava gens receptiva. També hi vaig trobar una de les millors amigues que es pugui demanar, un pilar on recolzar-me i una font de sabiduria: L'Elena, la meva segona mama.

Doncs bé, a l'Abat Marcet també hi vaig entrar creuada i poc receptiva, però ves per on hi vaig trobar gent simpàtica, treballadora i positiva. He après molt de tots ells, d'alguns més i d'altres menys, evidentment no tens el mateix feeling amb tothom. Però si que puc dir, amb la mà al cor, que tot i les currades que feiem al migdia amb les que ens quedàvem al menjador, també hem fet les nostres rises, oi noies? Això és un record que ja ha quedat gravat per sempre a la meva memòria i que m'ha enriquit com a persona: el seny i la paciència de la Maria explicant les trapelleries dels seus nens, les mirades de la Cristina mentres dinàvem, la panxeta i les ecografies de la Raquel que ens emocionaven a totes, les historietes d'infantil que ens explicava la Glòria i les xerrades interminables que teniem amb la meva Mireia, que més d'un dia gairebé em fan saltar la parada del tren!

Però d'entre totes les persones que he conegut a l'escola, qui ha deixat una empremta més profunda dins meu, evidentment, és la meva "Emilia", ja que compartiem una "complicitat" especial, oi floreta? Doncs bé, només per conèixer-la a ella, ja ha valgut la pena passar per l'Abat Marcet, ja que crec que això és, com diria el Humphrey Bogart "l'inici d'una bella amistat"...

A partir d'ara, no tinc clar on em tocarà treballar ni si serà un Institut, com jo desitjo, una EOI, com és el meu somni, o serà simplement l'atur. Però si tinc clara una cosa i és que hi ha pilars a la meva vida inamobibles, però que per molts que en tinguis, sempre en pots afegir més, com la meva Mireia. Espero que un dia a tu també se t'obri aquesta finestra que se m'ha obert ara a mi. No et pensis, que se sent una barreja entre por i emoció pel que pugui passar, però val molt la pena.

Com se sol dir "Alea iacta est"!
Petonets,
*ESTER*